Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 30 d’abril del 2018

Diario de la bicicleta de Natsume Soseki

d'aquí
"Cuando vuelva a casa podré llevar vestidos normales y comer comida normal y dormir igual que todo el mundo. Me acuesto diciéndome que es cuestión de perseverar, perseverar, perseverar."
Soseki, Natsume. Diario de la bicicleta precedido de Carta de Londres. Barcelona, 2013. Juan José de Olañeta, editor.

Catalogació: he de fer temps per una cita que tinc a l'IEC i, és clar, acabo a la Central del Raval -m'haurien de prohibir entrar a segons quines llibreries- i, entre altres capricis confessables, sempre acabo caient a veure quines llepolies hi ha editades en aquest mini-format. Són les petites desventures d'un erudit japonès de primers de segle XX a Londres. M'agrada aquest fragment, sobretot pensant en aquella gent que troben que qualsevol altra cultura que no sigui la seva no és "normal". Els de "l'altra cultura" també pensen el mateix. Passa fàcil, és còmic però poquet -res a veure amb l'astracanada del "humor amarillo" que hauria de venir d'aquell país- i està bé com a testimoni.

diumenge, 29 d’abril del 2018

Por d'Stefan Zweig

d'aquí

"Quan la senyora Irene baixà les escales del pis del seu amant, de sobte es tornà a sentir presa d'aquella por irracional. De cop, un remolí negre començà a brunzir davant els seus ulls, els genolls se li glaçaren i hagué de córrer a aferrar-se a la barana per no caure bruscament endavant."

Zweig, Stefan. Por. Barcelona, 2018. Quaderns Crema.

Catalogació: potser perquè Mendel el de los libros em va agradar prou, vaig creure que repetiria experiència amb aquest. Està ben escrit, Zweig és molt bon escriptor, però el tema i el seu enfocament, la cossificació de la dona, la seva dominació, la dona com a propietat a la qual cal ensinistrar, m'ha repugnat. Sí, sé el que passa, és un llibre de principis del XX i cal contextualitzar i tot això, però potser és pel clima actual que no l'hauria d'haver llegit.

diumenge, 22 d’abril del 2018

Llibres que se m'acumulaven

Tinc una manera de fer que, en aquestes alçades dubto molt que canviï. A les meves mans cauen llibres bons i dolents, per raons diverses, i me'ls llegeixo tots, els bons per raons òbvies i els dolents perquè així ho comprovo i ho afirmo amb coneixement de causa. Podríem qualificar-los, també, de prescindibles o imprescindibles, o de perfectament imprescindibles i absolutament prescindibles. I, també, hi ha aquells que potser no rellegiràs mai, però que tampoc et sap greu haver conegut. Així, aquests dies, he enllestit els següents:

Sunyol, Víctor. Stabat. Barcelona, 2003. Ed. Proa. premi Parc Taulí 203. Poesia. Me'n fa adonar en Girbén, perquè és un llibre gestat a la falda de l'Atlas, prop d'on he passat sis dies ara fa poc. La poesia i jo sempre tenim una relació complicada i, per tant, el llegeixo disciplinada. Algunes parts m'interessen, d'altres no tant.

Martell, Jofre. La puta història de Catalunya de la iaia. Barcelona, 2015 (8). La Galera. Representa que ha de fer riure, però és que estic convençuda que tinc alguna malaltia al sistema humorístic i no ho aconsegueix. M'atabala tant d'insult i tant de castellanisme. Tòpic.

Wagensberg, Jorge. Si la natura és la resposta, ¿quina era la pregunta?. Barcelona, 2015. Tusquets ed. Aforismes. Sóc afeccionada als aforismes, en aquest cas m'interessava el personatge i els aforismes sempre et donen una idea de com funciona. 

"Un pla és necessari encara que només sigui per desviar-se'n.
[...]
... l'habitant de la frontera està obert a la innovació, està disposat a córrer riscos, a perdre el temps, a renunciar a privilegis i avantatges (l'antiguitat i l'experiència); manté el tremp en la soledat, és generós amb l'adversari, noble en la competència, perd amb facilitat el sentit del ridícul, però mai el sentit de l'humor; i està bregat en mil aventures contra la incertesa a base de coneixement."

Zweig, Stefan. Mendel el de los libros. Barcelona, 2009. Quaderns Crema. No sé perquè em compro aquest llibret, però és dels que aniran a la prestatgeria dels que rellegiré. Una vella i petita història de memòria i trasbals.

"De modo que me senté en aquel lugar cálido, mirando impaciente a través de los ventanales cubiertos de chorros azules a la espera de que la lluvia, inoportuna, tuviera a bien alejarse un par de kilómetros." (Quanta consideració amb la pluja! no em direu que no és remarcable)

Vidal, Josep Manel. Aquelles solituds d'on veníem. València, 2018. Bromera. Solc ser poc equànime amb la gent que conec i aprecio, per tant, en Josep Manel sempre el llegiré, malgrat que el seu estil de prosa poètica em sigui tant difícil com me n'és la poesia en general. Felicitar-me, però, de què se'n surti, en aquest país nostre, tant poc amable amb els nostres autors.


dijous, 12 d’abril del 2018

Diari de bord. Data estelar: 120418. Dia 50

Ahir al vespre vam rebre una trucada:

- Ens podeu venir a buscar a la Porta de Barcelona?

Bé, retorn a casa, el noi i la mossa. Parlen de plantar tomaqueres. No sé pas si creure'm que ve un període de sedentarisme. Ho anirem veient.

dimecres, 4 d’abril del 2018

La piràmide de fang d'Andrea Camilleri

d'aquí


"L'esclat del tro va ser tan fort que en Montalbano no solament es despertà de cop sinó que va anar de poc que no cau del llit.

Feia més d'una setmana que plovia a bots i barrals sense parar. Un cop obertes les comportes, no semblava pas que tinguessin intenció de parar."

Camilleri, Andrea. La piràmide de fang. Barcelona, 2017. Edicions 62

Catalogació: Sí, en Camilleri, ara com ara, és l'únic autor de lladres i serenos que compro en paper, la resta se'n van a l'e-book, però el sicilià em mereix molt de respecte, per això té una lleixa a casa. I, com sempre, en Montalbano al davant del crim, el desastre, les peculiaritats dels sicilians, la Lívia, la màfia i el menjar deliciós.

dilluns, 2 d’abril del 2018

Onna ga kaidan wo agaru toki de Mikio Naruse

d'aquí
Què li queda a una dona japonesa sense formació quan ja no té el matrimoni? La prostitució, és clar. 

Onna ga kaidan wo agaru toki (Cuando una mujer sube una escalera). Japó, 1960. 111 minuts. Direcció Mikio Naruse. Guió: Ryuzo Kikushima. Müsica: Toshiro Mayuzimi. Fotografia: Masao Tamai. Amb Hideko Takamine.

Catalogació: del mateix estil que n'Ozu, Mikio Naruse és un director capdavanter dins l'expressionisme pessimista. La seva mirada sobre les vides frustrades i sense futur de tots els seus personatges, expressada de forma discreta i tímida, fan de la pel·lícula una petita meravella. Si en voleu saber molt més, pressioneu aquí. No us ho perdeu!