Llegeixo al Twitter que el sindicat dels mossos està controlat per gent vinculada a C's i no em sorprèn gens. El que em sorprèn és que hi hagi gent a la que li sorprengui. Que són policies caram! I és que, del 17 d'agost del 2017 ençà, algunes, moltes, persones del nostre país s'havien fet a la idea de què el policia bo de la pel·lícula s'havia posat al nostre costat. I els regalàvem flors, abraçades i somriures a uns senyors de la mida d'un armari que ara ens atonyinen, mentre ells, pel dedins es devien estar pixant de riure tot cantant que eren nuvis de la mort.
I sí, de ben segur que estic essent enormement injusta amb moltes persones que pertanyen a aquest cos policial. I ho faig a consciència, i els hi poso cara, en conec més d'un i més de dos, i penso en els que van venir a votar l'1-O, però també penso en uns de trànsit que em van venir a advertir quan em vaig parar al voral de l'autopista, i que em van parlar en castellà i que no em van fer cap sensació de què venien a ajudar-nos, sinó més aviat tot el contrari, per les maneres. I veig el robocop aquell ventant cops de puny i no m'estranya, gens ni mica, i penso que si n'hi ha de bons, que de ben segur que n'hi ha, potser alguna cosa haurien de fer que no pas permetre tenir tota aquesta penya a ca seu. I bé, també m'agradaria demanar responsabilitats als consellers d'interior d'aquests anys, tant els pujolistes, com el del partit que tot el dia va d'ecològic i guai i tal.
I és que s'ha trigat, però ja va caient pel seu propi pes que el llirialamanisme, el tietisme ensucrat i somrient, no és la manera. I mira que, quan penso en això, sempre em ve al cap el gust dels rosaris de sucre de beneir la palma, i l'olor de naftalina de l'abriguet blau de polièster, que ja em diràs tu perquè coi se li posava naftalina al polièster! Potser em ve al cap per la llum d'aquests dies, i el vent huracanat, que encara recordo tenir quatre anys i el que costava aguantar la palma amb el vent que fa al meu poble quan s'hi posa. O potser perquè associo tots aquests records amb la perpetuació pujolista, i de la mare superiora, del franquisme maquillat dels últims quaranta anys, i de l'enorme hipocresia de totes les paparres que ocupen quotes de poder vitalícies en diputacions, consells comarcals, govern i àrea metropolitana. Potser també, per això, espero amb deler que s'acabi aquest any polític, arribar al juny del 2019 i deixar-ho córrer, que ja m'he barallat amb els molins gegants, ara que passi un altre que jo ja en tinc un tip.
I, en el fons, el que ens posa al davant del fracàs d'aquesta primera embranzida és la demostració de què si no controles la violència legal, no controles el territori i, per tant, no controles una merda. Ni estructures d'estat ni cap altra niciesa. Que no tenim hospitals, escoles, universitats? Només ens calia canviar els números de compte i els titulars, oi? La policia ha estat la clau de volta i només es va maquillar pel damunt, una mica. I, ves que no sigui això el que volia dir la senyora SSS, el dia que va fer declaracions una mica passada amb la ratafia, que ens havien "descabezado". En van tenir prou amb tallar quatre caps i l'obediència deguda va caure a l'altra banda de la xarxa.
Això no vol dir que no cregui que hem de seguir. De ben segur que ho farem, com vaig llegir l'altre dia: "tan malament com podrem", però ho farem. I és que, en el fons, estem pagant el preu d'haver abandonat la política en mans de polítics professionals. Allò que els feixistes ens han volgut fer creure durant un segle: no et fiquis en política. Doncs sí, fiquem-nos-hi, un temps, descobrim com funciona això d'haver de debatre per a arribar a acords amb els que no pensen igual. I, al cap d'un temps marxem, no permetem que ningú justifiqui l'injustificable "perquè has estat 30 anys treballant pel país". A mi, l'escàndol, em sembla això últim, en qualsevol partit.
