Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 8 de desembre de 2017

Diari de bord. Data estelar: 081217. Dia 73

D'ahir a la nit ja tornem a tenir a casa al trimmigrant del meu fill petit. Sembla que els vols Oakland - Barcelona són plens d'aquesta nova espècie: els trimmigrants. Ara ens queden dies en família, anècdotes americanes a dojo, sobretot de rednecks, votacions -aquesta vegada sí- i a veure cap a on encaminem al març. Si més no això és el que n'hem tret fins ara. Ah! sí, i que el paisatge és brutal, però només el paisatge. La resta també és brutal, però d'una altra manera, totalment negativa.

dijous, 7 de desembre de 2017

Haemoo de Shim Sung-Bo

d'aquí

Haemoo (Boira). Corea del Sud, 2014. 111 minuts. Direcció de Shim Sung-Bo (guionista de Memories of murder), producció i guió del mític Bong Joon-Ho, entre altres. Música de Jung Jae-il i Fotografia d'Hong Kyung-Pyo. Amb Kim Yun-seok i Park Yoo-Chun com el capità embogit i el mariner que prova de sortir-se'n.


Catalogació: Haemoo vol dir boira i, en la boira, un vaixell de pescadors crucificat per la crisi, prova de sortir-se'n amb el tràfic d'immigrants. Un fatídic accident i el pitjor de la naturalesa humana seran al centre d'aquesta obra, que ens enfronta a fets que, de ben segur, es repeteixen ara i adés en els mars d'aquest món. Excel·lent fotografia i tempo. I excel·lents secundaris, també, com Kim Sang-ho, a qui veiem en tantes i tantes obres de cinema i TV coreanes, Seong-kun Mun, Han Ye-ri i Yoo Seung-Mok, Aquest dia, rudes mariners en format llibre, avui en format cinema. Per ser que em marejo fins i tot en les golondrines del port, trobo que m'agrada molt la cosa marinera. Això sí, de terra endins estant.

dissabte, 2 de desembre de 2017

L'home de mar de Catherine Poulain

Havia de fer aquest apunt, però m'he posat els cascs i me n'he anat a la muntanya abans que no es fes fosc. L'hora era molt quieta, el vent ha parat i he pensat que tenia moltes ganes que nevés, però el cel, hores d'ara, no porta neu. Gràcies al vent, però, la muntanya té un relleu espectacular. El vent enerva, però s'endú les miasmes que fan el nostre món una mica més deplorable encara.


Amb el concert de Rammstein a Berlín el 1998 a les orelles he caminat amunt i avall per camins polsegosos. He rumiat que potser per això m'agraden tant els deserts, perquè quan tornes, la pedra seca que es desmembra sota les arrels de les oliveres et sembla un jardí esponerós. O potser perquè això de veure vida en un món sense aigua sempre m'ha fascinat.

Sempre que camino m'imagino tots els llibres que mai escriuré. Avui era una obra de teatre. Una família del precariat, víctimes de la pobresa energètica, malviuen en el pis de quaranta metres de lloguer antic de l'avi, que s'assembla a Totó, i que és víctima, ensems, de l'assetjament immobiliari. El pare té feina, però entre tots no arrepleguen ni mil euros al mes. La mare no s'assembla a la Sofia Loren, li falten dents del davant, i d'altres se li veuen corcades. El fill que ja té tretze anys, entra i surt, fent alguns negociets, i la filla de setze camina al damunt d'una cinta de córrer, com Christian Flake Lorenz en algun concert, amb unes ulleres de realitat virtual, viu a Matrix mentre fa de dinamo per a la família. De tant en tant, treu d'un microones crispetes, o fideus orientals Yatekomo, que xarrupa sense parar de caminar. I crida, o riu, o plora, totalment desconnectada dels altres.

Volia escriure teatre, però em vaig adonar que per a ser escriptora de teatre has de fer moltes més coses que no pas escriure. També volia escriure novel·les, i també vaig adonar-me'n que havia de fer més coses que no pas escriure. En la política passa una mica el mateix, és clar. Afortunadament, això últim, he sabut enfocar-ho amb data de caducitat.

Feia dies que no llegia ficció. No sé d'on va sortir aquest llibre. He pensat que probablement l'havia aconsellat l'Allau, però no he sabut trobar-ho al seu blog. Sort d'això, així m'he posat al dia dels seus apunts. Estic essent massa infidel al món blogaire, però no tinc més hores.

He llegit L'home de mar pensant tota l'estona amb l'Àgueda, amb els seus tatuatges, els seus gossos, la vodka i la cassalla, el gel, el nord, el mar, els vaixells ... La Lili, que no és l'Àgueda, se'n va de França a Alaska, però se'n va a buscar la vida per mitjà de posar-se al davant de la mort. Busca el món més cruel possible, el més dur. Però els herois d'aquest món, mentre beuen i fumen crac, escolten Tom Waits, massa romàntics, massa tous, massa paranys per a una dona que no vol caure en cap parany dels que ens fan caure a les dones.

d'aquí

Poulain, Catherine. L'home de mar. Barcelona, 2017.Edicions de 1984

Catalogació: m'ha recordat vells llibres del Dirty realism. És un bon llibre, encara que no sé d'on coi l'he tret.

divendres, 1 de desembre de 2017

Diari de bord. Data estelar: 011217. Dia 67

Com no pot ser d'una altra manera sona el clinc del missatge a quarts de tres de la matinada. Alguna vegada el nostre fill hauria de contemplar la possibilitat de viatjar a països amb la mateixa franja horària. Em podeu comprar el bitllet Oakland - Barcelona pel 6? Són 189 euros, us passo el link. Ja ho trobarem quan arribi el 7.

Bé, no sabem perquè, ni amb qui, ni per quant de temps. En qualsevol cas, pel 7 cal tenir doble ració de pa a casa.

dilluns, 27 de novembre de 2017

Tant li fot LXXVIII

Vivim en temps convulsos (i quan no?) i tothom pretén ser "algú", per això, últimament, faig croada de ser una no ningú. És que, vist com està el pati, no se m'acut res millor per destacar.

dijous, 23 de novembre de 2017

A la cua

Camino per Barcelona, gairebé són les dues de la tarda. De l'illa Diagonal al carrer Calàbria/Avda. Roma, deixo uns papers i, d'aquí a la plaça Francesc Macià, on he quedat a dinar per feina. Fa calor a la ciutat. Pel camí entro a un Caprabo, a la caixa, al meu davant dos homes. L'un una Coca-cola, l'altre xiclets, jo, desodorant. No tenien la meva marca, he triat el que pesava menys. Manies, ves.

dijous, 16 de novembre de 2017

Tant li fot LXXVII

A la vida ser persona és en l'únic camp on tots podem competir en igualtat d'oportunitats. La resta és curriculum per trobar feina i prou.

dilluns, 13 de novembre de 2017

Cita

"Viure és l'ofici que jo li vull ensenyar. En sortir de les meves mans no serà, ho confesso, ni magistrat, ni soldat, ni sacerdot; serà primerament home: tot el que un home ha de ser, sabrà ser-ho, si cal, tan bé com qualsevol altre; i per més que la fortuna el faci canviar de lloc, ell estarà sempre en el seu. Occupavi te, Fortuna, atque cepi; omnesque aditus tuos interclusi, ut ad me aspirare non posses?" (Rousseau, J.J. Emili p. 41)

divendres, 10 de novembre de 2017

Tant li fot LXXVI

Tots necessitem de l'èpica per sobreviure: pels meus fills és la vida que han triat, per a mi és haver-los tingut.

dimecres, 8 de novembre de 2017

La salvación de lo bello de Byung-Chul Han

d'aquí

"Lo sano es una forma de expresión de los liso y pulido. Paradójicamente, irradia algo morboso, algo inerte. Sin la negatividad de la muerte, la vida se anquilosa en lo muerto. Se la satina, convirtiéndola en aquello que, por carecer de vida, tampoco puede morir. La negatividad es la fuerza vivificante de la vida. Constituye también la esencia de lo bello. Inherente a lo bello es una debilidad, una fragilidad, un quebrantamiento. Es a esta negatividad a lo que lo bello tiene que agradecerle su fuerza de seducción. Lo sano, por el contrario, no seduce. Tiene algo de pornográfico. La belleza es enfermedad:

 La proliferación de lo sano trae inmediatamente consigo la proliferación de la enfermedad. Su antídoto es la enfermedad consciente de sí misma, la restricción de la vida propiamente tal. esa enfermedad curativa es lo bello. Este pone freno a la vida, y, de ese modo, a su colapso. Mas si se niega la enfermedad en nombre de la vida, la vida hipostasiada, por su ciego afán de independencia de ese otro momento se entrega a este d elo pernicioso y destructivo, de lo cínico y lo arrogante. Quien odia lo destructivo tiene que odiar también la vida: solo lo muerto se asemeja a lo viviente no deformado. (T.W. Adorno, Mínima Moralia)"

Byung-Chul Han. La salvación de lo bello. Barcelona, 2016. Herder
Catalogació: no és que abusi d'aquest autor, més aviat és que se m'acumulaven lectures al damunt de la taula i ha coincidit que aquesta setmana he tingut una mica de temps per posar-me al dia. Vivim en el temps de les perfeccions plàstiques, depilades. Aquesta bellesa antinatural, aquests "m'agrada" compulsius, ofereixen poca resistència al poder i al sotmetiment. La bellesa com a fruit de la reflexió sembla un bon substitut per fer funcionar alguna neurona de més. I això no és mai sobrer.