Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 16 de gener de 2018

Xizhao (La dutxa) de Zhang Yang

d'aquí
Un home modern que visita el seu pare i el seu germà discapacitat que regenten uns banys públics. Una Xina que canvia i que, en el canvi, es veu abocada a la destrucció de la tradició. Va obtenir el Premi de la Crítica Intenacional a Toronto, la Concha de plata al millor director de San Sebastian, i el premi del públic al festival de Rotterdam.

Xizhao (La dutxa). Xina, 1999. 91 minuts. Direcció i guió: Zhang Yang. Música: Ye Xiao Gang. Fotografia: Zhang Jian. Amb: Jiang Wu, Lao Lin, Puc Cunxin i Zhu Xu.. Productor: Peter Loehr.

Catalogació: pel·lícula amable, amb tocs de neorealisme, però sense gaire amargor. Molt ben feta i recomanable, malgrat que, pel meu gust, no amargueja el suficient. Et queda la sensació que els personatges són un pèl massa freds i que, en el fons, el director no s'atreveix, ben bé, a entrar a valorar el futur proper.

dilluns, 15 de gener de 2018

Astrofísica per a gent amb presses de Neil deGrasse Tyson

d'aquí


"Si ens fixem més atentament en les empremtes digitals de l'atmosfera terrestre, veiem que els biomarcadors humans també inclouen àcid sulfúric, carbònic i nítric, i altres components contaminants provinents del consum de combustibles fòssils. Si resulta que els extraterrestres curiosos són socialment, culturalment i tecnològicament més avançats que nosaltres, aleshores segur que interpretaran aquests biomarcadors com a indicadors evidents de l'absència de vida intel·ligent a la Terra."

deGrasse Tyson, Neil. Astrofísica per a gent amb presses. Barcelona, 2017. Edicions 62

Catalogació: regal de Nadal, perquè saben que m'agrada llegir sobre física, i també saben que, habitualment, no entenc res del que llegeixo -alguna conjunció, algun article determinat ...-, per això sóc fan dels llibres tècnics "per a dummies", m'ajuden a congraciar-me amb aquelles matèries més abstruses. Ah! i perquè també m'agrada un cert sentit de l'humor, i al paràgraf em remeto. No he parat de recordar Calvino i les seves Cosmicòmiques. Em caldrà una relectura d'ambdós.

dilluns, 18 de desembre de 2017

Ah-ga-ssi de Park Chan-wook




La Sarah Waters va escriure Fingersmith el 2002. Park Chan-Wook n'ha fet aquesta adaptació preciosista, situada als anys 30 del segle passat, durant la colonització japonesa de Corea del Sud, on un vell coreà, col·leccionista de llibres eròtics, sobretot d'obres Shunga, amb pop incorporat, explota la seva afillada. La nova donzella, imposada per un fals comte que pretén estafar-lo, serà una peça clau en la trama que ens anirà obrint portes a la misèria i el luxe, la modernitat i la tradició, la brutalitat, l'erotisme, la mort ...

Ah-ga-ssi (The Handmaiden, La donzella). Corea del Sud, 2016. 145 minuts. Direcció: Park Chan-wook. Guió: Park Chan-wook i Jeong Seo-Gyeong. Música de Yeong-wook Jo i Fotografia de Chung Chung-hoon. AmbJung-woo Ha, Kim Min-hee, Jo Jin-woong, Kim Tae-ri, Moon So-ri , Kim Hae-suk. Producció: Moho Films / Yong Film.

Catalogació: Últimament solem veure més com el directors orientals treballen les seves obres amb la visió d'un públic occidental que és, sembla, el consumidor al qual pretenen assortir. Si bé aquestes obres, estèticament, se'ns fan més intel·ligibles, solen perdre gran part de la màgia que les feia irresistibles, aquell punt d'incomprensió i anacronisme que et deixa fadada al davant de la pantalla. Tanmateix, en aquest cas, l'híbrid està perfectament justificat. Una obra occidental, passada pel filtre oriental i retornada a casa. Paga la pena reveure-la.

Ah! i si teniu una estona, perdeu-la en els hipervincles. Els viatges hipertextuals solen ser fantàstics!

diumenge, 17 de desembre de 2017

Lliçons d'anatomia

Porto una setmana condemnada a la immobilitat per imperatiu lumbalgial. Gràcies a aquesta incidència, he pogut aprofundir en l'estudi de la relació indestriable entre el meu fill petit, son pare i el meu nervi ciàtic. Ah! i el 155, és clar. La ciència sempre avança i jo regalo el meu estudi a la comunitat científica, amb proves de laboratori contrastables -ja m'ho direu quan convisqueu uns dies amb ambdós desencadenants, o amb els tres.

divendres, 8 de desembre de 2017

Diari de bord. Data estelar: 081217. Dia 73

D'ahir a la nit ja tornem a tenir a casa al trimmigrant del meu fill petit. Sembla que els vols Oakland - Barcelona són plens d'aquesta nova espècie: els trimmigrants. Ara ens queden dies en família, anècdotes americanes a dojo, sobretot de rednecks, votacions -aquesta vegada sí- i a veure cap a on encaminem al març. Si més no això és el que n'hem tret fins ara. Ah! sí, i que el paisatge és brutal, però només el paisatge. La resta també és brutal, però d'una altra manera, totalment negativa.

dijous, 7 de desembre de 2017

Haemoo de Shim Sung-Bo

d'aquí

Haemoo (Boira). Corea del Sud, 2014. 111 minuts. Direcció de Shim Sung-Bo (guionista de Memories of murder), producció i guió del mític Bong Joon-Ho, entre altres. Música de Jung Jae-il i Fotografia d'Hong Kyung-Pyo. Amb Kim Yun-seok i Park Yoo-Chun com el capità embogit i el mariner que prova de sortir-se'n.


Catalogació: Haemoo vol dir boira i, en la boira, un vaixell de pescadors crucificat per la crisi, prova de sortir-se'n amb el tràfic d'immigrants. Un fatídic accident i el pitjor de la naturalesa humana seran al centre d'aquesta obra, que ens enfronta a fets que, de ben segur, es repeteixen ara i adés en els mars d'aquest món. Excel·lent fotografia i tempo. I excel·lents secundaris, també, com Kim Sang-ho, a qui veiem en tantes i tantes obres de cinema i TV coreanes, Seong-kun Mun, Han Ye-ri i Yoo Seung-Mok, Aquest dia, rudes mariners en format llibre, avui en format cinema. Per ser que em marejo fins i tot en les golondrines del port, trobo que m'agrada molt la cosa marinera. Això sí, de terra endins estant.

dissabte, 2 de desembre de 2017

L'home de mar de Catherine Poulain

Havia de fer aquest apunt, però m'he posat els cascs i me n'he anat a la muntanya abans que no es fes fosc. L'hora era molt quieta, el vent ha parat i he pensat que tenia moltes ganes que nevés, però el cel, hores d'ara, no porta neu. Gràcies al vent, però, la muntanya té un relleu espectacular. El vent enerva, però s'endú les miasmes que fan el nostre món una mica més deplorable encara.


Amb el concert de Rammstein a Berlín el 1998 a les orelles he caminat amunt i avall per camins polsegosos. He rumiat que potser per això m'agraden tant els deserts, perquè quan tornes, la pedra seca que es desmembra sota les arrels de les oliveres et sembla un jardí esponerós. O potser perquè això de veure vida en un món sense aigua sempre m'ha fascinat.

Sempre que camino m'imagino tots els llibres que mai escriuré. Avui era una obra de teatre. Una família del precariat, víctimes de la pobresa energètica, malviuen en el pis de quaranta metres de lloguer antic de l'avi, que s'assembla a Totó, i que és víctima, ensems, de l'assetjament immobiliari. El pare té feina, però entre tots no arrepleguen ni mil euros al mes. La mare no s'assembla a la Sofia Loren, li falten dents del davant, i d'altres se li veuen corcades. El fill que ja té tretze anys, entra i surt, fent alguns negociets, i la filla de setze camina al damunt d'una cinta de córrer, com Christian Flake Lorenz en algun concert, amb unes ulleres de realitat virtual, viu a Matrix mentre fa de dinamo per a la família. De tant en tant, treu d'un microones crispetes, o fideus orientals Yatekomo, que xarrupa sense parar de caminar. I crida, o riu, o plora, totalment desconnectada dels altres.

Volia escriure teatre, però em vaig adonar que per a ser escriptora de teatre has de fer moltes més coses que no pas escriure. També volia escriure novel·les, i també vaig adonar-me'n que havia de fer més coses que no pas escriure. En la política passa una mica el mateix, és clar. Afortunadament, això últim, he sabut enfocar-ho amb data de caducitat.

Feia dies que no llegia ficció. No sé d'on va sortir aquest llibre. He pensat que probablement l'havia aconsellat l'Allau, però no he sabut trobar-ho al seu blog. Sort d'això, així m'he posat al dia dels seus apunts. Estic essent massa infidel al món blogaire, però no tinc més hores.

He llegit L'home de mar pensant tota l'estona amb l'Àgueda, amb els seus tatuatges, els seus gossos, la vodka i la cassalla, el gel, el nord, el mar, els vaixells ... La Lili, que no és l'Àgueda, se'n va de França a Alaska, però se'n va a buscar la vida per mitjà de posar-se al davant de la mort. Busca el món més cruel possible, el més dur. Però els herois d'aquest món, mentre beuen i fumen crac, escolten Tom Waits, massa romàntics, massa tous, massa paranys per a una dona que no vol caure en cap parany dels que ens fan caure a les dones.

d'aquí

Poulain, Catherine. L'home de mar. Barcelona, 2017.Edicions de 1984

Catalogació: m'ha recordat vells llibres del Dirty realism. És un bon llibre, encara que no sé d'on coi l'he tret.

divendres, 1 de desembre de 2017

Diari de bord. Data estelar: 011217. Dia 67

Com no pot ser d'una altra manera sona el clinc del missatge a quarts de tres de la matinada. Alguna vegada el nostre fill hauria de contemplar la possibilitat de viatjar a països amb la mateixa franja horària. Em podeu comprar el bitllet Oakland - Barcelona pel 6? Són 189 euros, us passo el link. Ja ho trobarem quan arribi el 7.

Bé, no sabem perquè, ni amb qui, ni per quant de temps. En qualsevol cas, pel 7 cal tenir doble ració de pa a casa.

dilluns, 27 de novembre de 2017

Tant li fot LXXVIII

Vivim en temps convulsos (i quan no?) i tothom pretén ser "algú", per això, últimament, faig croada de ser una no ningú. És que, vist com està el pati, no se m'acut res millor per destacar.

dijous, 23 de novembre de 2017

A la cua

Camino per Barcelona, gairebé són les dues de la tarda. De l'illa Diagonal al carrer Calàbria/Avda. Roma, deixo uns papers i, d'aquí a la plaça Francesc Macià, on he quedat a dinar per feina. Fa calor a la ciutat. Pel camí entro a un Caprabo, a la caixa, al meu davant dos homes. L'un una Coca-cola, l'altre xiclets, jo, desodorant. No tenien la meva marca, he triat el que pesava menys. Manies, ves.