Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 19 de febrer de 2018

Tant li fot LXXIX

De ben joveneta vaig decidir que no suportava les mentides i l'única forma que vaig trobar perquè la gent no em mentís va ser no preguntar. "Què fas?", "On vas?", "Què penses?", "M'estimes?" ... No estan en el meu vocabulari. Fins ara m'ha anat bé.

diumenge, 18 de febrer de 2018

Quan comptes les petites

Quatre de la matinada.
Insomni.
Habitual.
Prenc la tablet i els auriculars.
Vaig a la sala.

Netflix.
Oh, una pel·lícula nova de Bollywood!

(una té les seves deblitats)
(potser massa i tot, diria)

A Mumbai un noi de religió hindú es vol casar amb una noia cristiana.
I canten i ballen el ball del pollastre!
Verge santa! Com m'he de veure pel meu mal cap!

Les dues mares parlen.
(sempre hi ha dues mares)

La mare hindú està amoïnada pel casament:

- És que el meu fill és vegetarià estricte, eh!

La mare cristiana la mira comprensiva, ella voldria que no es fes el casament:

- Ho sé i ho entenc, la meva filla és carnívora estricta.

M'agafa el riure fluixet.

Me'n torno al llit, ara dormiré.

Suposo que es casaran, no hi ha finals tristos a Bollywood.
L'amor vertader, si és que això vol dir alguna cosa, sempre triomfa.

I, sobretot, perquè les mares no ho volen.

divendres, 16 de febrer de 2018

Ensayo sobre el Lugar Silencioso

d'aquí
" ... he olvidado contar que la ocasión más importante, la más poderosa para escribir este ensayo sobre el Lugar Silencioso fue ésta: aquellos pasos repentinos entre la mudez, el ataque de mudez, y la vuelta a la lengua y al habla, vividos repetidamente y a lo largo de la vida cada vez con más fuerza, en el momento de cerrar la consabida puerta, de echar el cierre, solo, con el lugar y la geometría; fuera, lejos de los demás."

Handke, Peter. Ensayo sobre el Lugar Silencioso. Madrid, 2015. dgt. Alianza ed.

Catalogació: No sé pas perquè tinc un llibre de Peter Handke, no em sap greu tampoc, però, a vegades, apareixen a la meva vida autors i obres que, teòricament no hi han de ser i ho celebro, de debò. El "Lugar Silencioso" és, essencialment, el lavabo, com a espai de refugi, de creació, de vida.

" ... he tenido una vez más en mis manos El elogio de la sombra (o <<de la luz crepuscular>>) de Tanizaki, y al momento me he topado con su descripción de los retretes de los templos"

 un dels meus llibres preferits referenciat dins el llibre per Peter Handke!

"<<Bueno, ¿qué hago yo aquí?>>, y lo mismo me pregunté cuando, en Kamakura, después de andar azacaneado mucho tiempo de acá para allá, estando todavía en aquel cementerio, me encontré delante de la estela funeraria dedicada a Yasuhiro Ozu, cuyas películas me habían producido un escalofrío de calma y silencio que atravesaba todo mi cuerpo y, algo que mentalmente todavía lo estoy sientiendo hoy: <<¿Qué hago yo aquí?>>."

i un dels meus directors de cinema preferits, el japonès Yasuhiro Ozu!

Definitivament, m'agrada Peter Handke.

dijous, 15 de febrer de 2018

Shanzai


"Quan: Derecho

Hegel, nada más y nada menos, constata en los chinos una tendencia a la mentira. Los acusa de una "gran inmoralidad". En China, por lo visto, no existiría el honor. Los chinos "son conocidos por mentir allí más que nadie". A Hegel les sorprende que nadie se tome a mal la mentira una vez que se descubre. Los chinos se comportan, añade Hegel, "de manera astuta y taimada", de modo que los europeos deberían cuidarse en su trato con ellos. Por lo visto, Hegel no encuentra ninguna justificación concluyente de "la conciencia de la vileza moral". De ahí que remita al budismo, que tiene a "la nada, como los supremo y absoluto, como Dios" y "exige el menosprecio del individuo como máxima perfección"."

Byung-Chul Han. Shanzhai. El arte de la falsificación y la deconstrucción en China. Buenos Aires, 2016. La caja negra.

Catalogació: amb aquest inici, m'escarxofo a la butaca i sé que xalaré.M'imagino en Hegel -amb la seva cara de peix bullit o d'ensumar femta- pensant en Fu Manxú, m'imagino un xinés d'ulls esbiaixats, mirada maligna i llarga trena, a la tintinesca manera, fugint pel marge de la vinyeta, i m'imagino el Shanzhai actual, que no és només còpia, sinó contracultura, aiguabarreig, descaradura. Dues cosmovisions i l'oriental que ens ajuda a comprendre la nostra. Quina és "la bona"? 81 pàgines molt ben aprofitades.

dimecres, 14 de febrer de 2018

El valor d'una paraula

Dolors Biosca i Gili, Ciril·li Tomàs i Albalat

El 14 de febrer de fa trenta-quatre anys, pels vols de les 9 del matí i dotze dies abans de casar-me, va morir la meva àvia Dolors, la padrina. No sé perquè cap d'aquestes dues paraules, ni àvia -del llatí-, ni padrina, no me la defineixen, en canvi, la paraula anglesa grandmother és, de totes, la que em sembla més adequada. La paraula francesa grand-mère, també s'hi adiu. Amb la meva mare, la seva filla, sempre que en parlem d'ella en diem "la mama", perquè ma mare i jo hem estat més germanes que mare i filla. La meva gran mare, o mare gran, em va criar, ens va criar, em va educar, ens va educar, em va transmetre valors, ens els va transmetre i, després de trenta-sis anys, i malgrat que no era un encant de dona, encara la trobo a faltar cada dia.

dilluns, 12 de febrer de 2018

Els estranys de Raül Garrigasait

d'aquí

"- I a Barcelona, ¿hi ha tant d'enrenou com diuen?

- Bé, és un lloc que va bé per fer teories. Hi ha esparracats que es moren de gana, burgesos que es passegen amb landó i buròcrates que parlen un castellà sòlid i engolat, pastat pels segles als palaus de Madrid. Tot plegat fa un cert efecte i estimula la imaginació. Agafes quatre desgraciats, els poses darrere una barricada i de cop et surten deu senyors amb estudis que resolen amb un article de diari tots els problemes de la humanitat."

Garrigasait, Raül. Els estranys. Barcelona, 2017. Edicions de 1984

Catalogació: les guerres carlines no són les meves predilectes, bé, les guerres en general, els relats de guerra, solen avorrir-me sobiranament. Cal dir, però, que aquest llibre està ben escrit, fa els salts adequats entre present i passat i resulta un entreteniment endreçat i honorable. Ah! i si en voleu una ressenya com cal, val més que passeu per ca l'Allau, aquí. Ell si que es guanya les garrofes honestament en la cosa blogaire!

divendres, 9 de febrer de 2018

Kawaki de Tetsuya Nakashima

d'aquí

La virginal i perfecta Kanako, filla d'un detectiu alcoholitzat que manté una relació del tot malaltissa, i violenta, amb la seva ex-dona, desapareix. Son pare, és clar, es dedicarà a buscar-la i descendirà als inferns de l'adolescència decadent del Japó més modern. Adaptació d'una novel·la d'Akio Fukamachi.

Kawaki (El món de Kanako). Japó, 2014. 118 minuts. Direcció i Guió: Tetsuya Nakashima. Fotografia: Shôichi Atô. Repartiment: el guapíssim Kôji Yakusho i una jove i inquietant Nana Komatsu, Amb Satoshi Tsumabuki, Jô Odagiri, Fumi Nikaidou, Miki Nakatani, Ai Hashimoto, Jun Kunimura, Asuka Kurosawa.

Catalogació: tarantinejant. Vols violència gratuïta i de l'altra? A desdir. Vols rareses psicotròpiques? Flipa. Sang, brutícia i misèria per un tub. Va rebre el Premi al Millor Actor a Sitges 2014.

dilluns, 5 de febrer de 2018

Selfies

d'Amazon

L'equip del Departament Q es troba amb un embolic d'assassinats que els transporten del passat al present. Xarxes socials, tecnologia digital, assistència social i la vida estranya i disfuncional de tantes persones al marge de la societat en un país amb poca llum.

Adler-Olsen, Jussi. Selfies. Madrid, 2017. dgt. Maeva eds.

Catalogació: per passar l'estona, no cal buscar-hi res més. I és que estic en període intersemestral a la universitat, de política fins el monyo, i necessito esbravar-me molt, però molt, eh!

diumenge, 4 de febrer de 2018

The Warlords de Peter Chan

d'aquí


En voleu una de guerres? De tant en tant van bé, "desembussen". Les guerres imperials xineses, espases i morts a desdir, la fan entretinguda. Peter Chan, que té més trajectòria com a productor que director, dirigeix aquest conte sobre germans de sang a l'època del 1860 a la Xina. Distreta, potser li sobra minutatge, però té la seva gràcia.

The Warlords.(Els senyors de la guerra). Hong Kong, 2007. 127 minuts. Direcció i Producció: Peter Chan. Fotografia: Arthur Wong. Repartiment: Jet Li, Andy Lau, Takeshi Kaneshiro i Xu Jinglei.

dimarts, 30 de gener de 2018

Walden dos de B. F. Skinner

d'aquí

"- Todavía no es una comunidad completa -dijo Frazier-. Pero pronto lo será. Walden Dos ha crecido demasiado y estamos a punto de subdividirnos.
 - Pero <<Seis>> ¿Es que ya os habéis subdividido varias veces?
- Por desgracia, no. No hemos crecido tan rápidamente. Y dudo que hubiéramos podido encauzar un crecimiento más rápido. No mantenemos conexiones con los Walden Tres, Cuatro y Cinco, aunque están estructurados de acuerdo con nuestras normas. El Cuarto fue fundado por uno de nuestros miembros, pero no se debió a ningún cisma.
- ¿Pensabas en otros Waldens cuando comenzaste éste? - pregunté.
- Sólo en Walden Uno. Elegimos el nombre en honor del experimento de Thoreau, que fue, en muchos aspectos, parecido al nuestro. Fue el experimento de un sistema de vida, y nació de una doctrina sobre las relaciones con el Estado parecida a la nuestra. Este nombre presenta algunas ambigüedades, que encontramos divertidas por prestarse a un juego de palabras. El de Thoreau no sólo fue el primero de los Waldens, sino que también fue un experimento con una vida; pero se descuidaron los problemas sociales. Nosotros hemos querido crear un Walden para dos."
Skinner, B. F. Walden dos. Hacia una sociedad científicamente contruida. Barcelona, 2010 (34e). Ediciones Martínez Roca,

Les baixllobregatines, i els nostres companys comarcals del gènere masculí -i que n'és de complicat ser políticament correcta!-, quan escoltem la paraula Walden, més enllà de si som poc o molt llegides, pensem en el Walden 7 de Sant Just Desvern (1975). Aquest edifici emblemàtic, Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, pot agradar o no, però te'l trobes arreu del camp visual en aquella zona del "baix baix" (segons el referent geogràfic nostrat, si més no pels del baix nord, algun dia, algú amb dos dits de front, s'hi haurà de posar en això de les comarcalitats). Malgrat que fou un projecte ensopegat, no deixeu de llegir l'hipervincle a la Viquipèdia, que paga la pena a l'hora d'entendre el pensament que hi sol haver rere l'arquitectura, fins i tot el que hi ha -malauradament, cal dir-ho- rere les cases aparellades. En arquitectura tot és ideologia.

Henry David Thoreau, al segle XIX descriví la seva experiència de viure sol durant dos anys, a la natura, Walden, o la vida als boscos (1854), prop de l'estany de Walden i aquest nom, Walden, ha passat a la posteritat com a símbol de una utopia de retorn a la natura, a allò, teòricament, més natural per a la humanitat. B. F. Skinner (Burrhus Frederic), psicòleg conductista radical -qui no és torna radical dient-se així (que d'ençà Neró no l'havia tornat a sentir)-, va escriure aquesta novel·la Walden dos, hacia una sociedad científicamente construida, obra de ficció amb la que va voler exposar com es podria desenvolupar la seva utopia. A la realitat, Skinner va experimentar amb coloms, que, si no vaig errada, ben bé no són iguals als éssers humans.

Catalogació: L'obra d'Skinner, que es va publicar el 1948 va ser un autèntic xoc. D'ençà aleshores ha plogut prou per adonar-nos-se'n de la puerilitat d'alguns dels seus plantejaments i de la vigència d'altres, encara que, en tots ells, hi trobes una superficialitat derivada, probablement, del fet que escriure teoria de la conducta humana des de la ficció no deixa de ser com explicar la Caputxeta sense haver estat mai en un bosc. A la contraportada ens el vénen com què "millones de personas, que encuentran en ella un texto de plena actualidad en el que se plantea, a fondo y sin prejuicios, temas tan candentes como la crisis de la familia, el problema de la libertad, la viabilidad de la democracia y tantos otros, adoptando posturas revolucionaris." Que sí, que potser en algun paràgraf cola, però, pel mateix preu puc acceptar Paulo Coelho com a filòsof i Ken Follet com a literat. Vaja, que no deixa de ser una obra curiosa pel context temporal, però àmpliament depassada per la realitat "real", no la imaginada.

He pensat que un Skinner, Seymour, és el professor dels Simpsons i se'n podria fer una tesi del seu condicionament matern i del exèrcit. No sé pas si hi ha cap relació, però ha sortit així, del cistell de les cireres.

Per cert, hauré d'aconseguir el de Thoreau.